Al sud de l’illa de Menorca hi ha un espai natural anomenat
el Barranc d’Algendar, ric en flora i fauna i també en llegendes .Una d’aquestes
llegendes parla d’una núvia que va ésser raptada pels sarraïns i que, malgrat
va aconseguir fugir, mai més tornà a recobrar el seny. Aquesta llegenda ha
donat lloc a una bonica cançó popular anomenada Sa nuvia d’Algendar i és una de les cançons presents en el disc Carabassejant d’Aranjazza.
Aranjazza parteix de la cançó tradicional catalana i la
fusiona amb ritmes mediterranis i llatins creant una visió personal englobada en el jazz llatí. L’essència de la
cançó popular és l’eix vertebrador al voltant del qual s’afegeixen llenguatges
i ritmes moderns. El disc Carbassejant s’ha centrat sobretot en les cançons
populars menorquines .
Camí de cavalls és
una cançó infantil menorquina que xerra sobre una senda que voreja tota
l’illa. Aquest camí va ser un objecte de
constant conflicte entre la població menorquina que reivindicava el seu ús
públic i els senyors dels llocs que n’impedien el pas en els trams situats
dintre terrenys privats. Gràcies a 30 anys de campanya popular, des del 2010 és
possible recorrer tot el camí, vorejant tota l’illa.
Moltes cançons populars menorquines descriuen irònicament
feines de camp. Aquest és el cas de la coneguda un senyor damunt un ruc o el fandango menorquí que dona nom al
disc: L’amo de Son Carabassa.
En aquest disc també trobem algunes cançons infantils de
Catalunya com La gata i el Belitre i La Presó de Lleida. Aquesta última està
considerada una de les cançons tradicionals catalanes més emotives degut a la
seva melodia i a l’ús de tonalitats menors.
Emotiva també és La
Balada d’en Lucas, una havanera
composada per Ortega Monasterio que ha
esdevingut molt popular a Menorca. El lirisme de la melodia junt amb una lletra
que descriu la pèrdua d’una casa degut al joc i a l’amor fan d’aquesta tonada
una cançó molt melancòlica i especial.
Aranjazza rep el nom inspirat en el nom d’un lloc del barranc
d’Algendar, S’Aranjassa, que va ésser comprat per un militar eivissenc conegut
com ‘es Capitanet’. Aquest militar era profundament religiós i creia en la
reencarnació. En no tenir fills, es Capitanet va deixar les seves possessions
al Bisbat amb la condició de que si ell no tornava abans de 400 anys, les
terres passarien a ser propietat del Bisbat. Molts encara esperem el seu
retorn.